BANDERA 1 BARCELONA PER VIURE-HI

La Barcelona per viure és la ciutat inclusiva, de la dignitat, de l’equitat, de la igualtat d’oportunitats, la convivència, la solidaritat i la justícia social. La ciutat on ningú pugui estar privat del ple accés als serveis públics. És la ciutat que té cura per tal que no existeixin impediments o obstacles que limitin l’accés als serveis, com podrien ser la renda, les necessitats de les etapes de la vida o el gènere.

PRIORITATS

Per això cal que l’habitatge sigui assequible i que es potenciï el transport públic. Volem una ciutat on es pugui caminar tranquil·lament per qualsevol indret. On estigui garantida la convivència sense que ningú pugui fer seu l’espai públic. Una ciutat feminista, que es transformi des de la igualtat i amb la mirada de gènere. Una ciutat segura per a les dones, lliure d’agressions i d’assetjament. On els infants puguin jugar sense perill, on les persones joves i grans puguin gaudir del seu projecte de vida. Una ciutat que afavoreixi i doni oportunitats d’autonomia personal, una ciutat que faci la teva vida més fàcil.

Per assolir aquests objectius ens proposem tirar endavant 10 prioritats:

L’habitatge és un tema central en l’agenda de les grans ciutats, i Barcelona no n’és una excepció. Els preus del lloguer, emparats en una pèssima legislació imposada pel PP i que el Govern Sánchez ja està canviant, la gentrificació, el deteriorament del parc actual, sobre tot els edificis més antics, l’impacte del lloguer turístic temporal, són tots factors que contribueixen a dibuixar una situació de gran complexitat, especialment en els col·lectius amb major dificultats d’accés a l’habitatge.

El Govern Colau va convertir les polítiques d’habitatge en una de les seves prioritats de mandat. Al finalitzar el mandat es pot afirmar que ha fracassat en les promeses d’habitatge.

Ens trobem davant d’un rècord històric d’inscrits al registre de sol·licitants d’habitatge públic. En canvi, des del mandat de Jordi Hereu, s’ha reduït a una tercera part la incorporació d’habitatges a la borsa de lloguer assequible de la ciutat. Els propis treballadors i treballadores de serveis socials han elaborat documents de queixa i han sortit al carrer a protestar per la manca d’habitatge assequible que hi ha a la ciutat de Barcelona.

Constatem que més de la meitat dels habitatges de la ciutat tenen pagaments pendents per garantir el dret a l’habitatge, i que un 42,5% de les famílies destinen més del 40% dels seus ingressos a pagar el lloguer. A més, els desnonaments no s’han aturat.

Ens trobem en un mínim històric de construcció d’habitatges públics. Es preveuen 700 habitatges públics nous a final de mandat, quan durant els mandats socialistes recents se’n construïen 4.000. A tot això hem d’afegir un deteriorament en el parc d’habitatges (que proposem més endavant abordar mitjançant la prioritat “Pla RUMB”) amb el factor afegit de la cronificació de les persones mal allotjades a la ciutat.

Colau acaba el mandat sortint del pas amb mesures no estructurals que no resoldran la problemàtica. Davant d’aquesta situació ens proposem ubicar les polítiques d’habitatge al centre de l’actuació del Govern Municipal amb un Pla de xoc específic orientat a revertir els greus problemes que pateix la ciutat en aquest àmbit.

Els i les socialistes de Barcelona entenem la seguretat com un procés de construcció social on intervenen diferents actors, procés que es desenvolupa en el temps i que té la ciutat com a espai de referència on portar-ho a terme. Defensem un concepte de seguretat actiu, dinàmic i multidisciplinar on els actors que formen part i que han de fer-se responsables de garantir la seguretat de la nostra ciutat són diversos. El nostre model de seguretat es basa també en l’aposta per garantir el civisme i la convivència a l’espai públic.

En una realitat canviant dins d’un món global, els i les socialistes de Barcelona defensem un concepte de seguretat dinàmic i adaptatiu a les noves realitats que van sorgint a la nostra ciutat i que va més enllà de la seguretat física dels ciutadans i ciutadanes i que insereix el concepte de seguretat en un concepte més ampli com és el concepte de seguretat humana.

La seguretat, entesa així, abasta diferents aspectes com són la seguretat individual, la defensa dels drets tant individuals com col·lectius, la cura de l’espai públic, la seguretat alimentària, la convivència, i també la percepció de seguretat.

La ciutat no es pot permetre un Govern que en molts casos, i degut a una mala interpretació del que vol dir ser progressista, defuig de les seves responsabilitats en relació a la seguretat ciutadana i que no ha sabut liderar i reconèixer la important tasca realitzada per la Guàrdia Urbana. La nostra arribada al Govern municipal vol servir per refermar el paper municipal a l’hora de vetllar per la seguretat ciutadana i impulsar un Pla que impulsi un nou sistema de seguretat integral a Barcelona.

I això ho hem de desenvolupar amb una governança basada en criteris de participació del conjunt de la societat civil, amb una major dotació de la policia local i autonòmica a la ciutat i amb una gran complicitat de la ciutadania.

La ciutat de Barcelona tindrà l’any 2030 el 31,3% de la població de més de 60 anys, i  d’aquests el 8,3% tindrà més de 80 anys. Espanya a l’any 2040 ja serà el país del món més longeu del Món. El col·lectiu de les persones grans és divers, com ho és la societat. Per això calen polítiques diferenciadores i diverses, centrades en la longevitat i en el fet que aquest col·lectiu mantingui i decideixi sobre el seu projecte de vida i dret a la intimitat. Cal promoure una vellesa autònoma i promocionar la salut preservada, no centrant-se només en la malaltia. A més, s’ha de ser ferm en la protecció davant l’abús i el maltractament, i reconèixer les persones grans com el que són, ciutadania de ple dret i amb molta experiència acumulada, deixant enrere l’estigmatització per la edat.

S’han de garantir tots els suports per acompanyar als processos de dependència, malaltia, a les persones curadores, majoritàriament dones, i lluitar contra la soledat no desitjada. Cal, també, donar resposta a les persones de +55 encara en edat laboral (193.683 persones el 12% de Barcelona), que veuen amb incertesa el seu futur com a persones jubilades.

Les actuacions a destacar d’aquest govern han estat justament en l’apartat de la promoció de les persones grans, impulsades des de la Regidoria d’infància, joventut i persones grans que va recaure sota la responsabilitat dels i de les socialistes, amb l’impuls de la mesura de govern “Per a la promoció de les persones grans a la ciutat de Barcelona 2017 – 2021”. Creiem que, pel proper període municipal, els eixos d’actuació han de ser:

  • Garantir la vida autònoma amb serveis de suport per mantenir l’autonomia personal.
  • Garantir la plena ciutadania a les persones grans
  • Fer de Barcelona una ciutat amigable amb les persones grans i evitar que cap persona estigui sola si no ho vol.

L’any  2010, durant el darrer mandat socialista, es va implementar un nou model de serveis socials posant en funcionament l’Institut Municipal de Serveis Socials. Durant els mandats de CiU, es va optar per un model gerencial que va comportar dificultats en l’atenció prioritzant la quantitat més que la qualitat i que no va incorporar cap nou recurs, excepte l’acordat amb el govern socialista de la targeta solidària 0-16 per garantir l’alimentació mínima adequada pels menors de 16 anys.

El mandat de Barcelona en Comú s’ha caracteritzat per la destinació de recursos a la protecció de les famílies desnonades, però no en el seu empoderament, com així també ha traslladat la responsabilitat de la cura a la xarxes voluntàries, abandonant els serveis públics i relegant a la iniciativa comunitària aquesta tasca, afectant doblement a les dones que són les substitutes d’aquests recursos i les que carreguen amb la cura. La nostra prioritat ha de ser la defensa dels serveis públics, aquells que ens igualen a tothom i permeten el desenvolupament vital de totes i totes.

La pressió assistencial, agreujada durant la crisi, ha afectat sobre tot aquelles zones de Barcelona en situació de major vulnerabilitat. Això ha provocat un augment de les situacions d’urgència assistencial que comporta que l’atenció a les famílies a les zones més desafavorides sigui més reactiva que no pas a través de plans de treball estructurats, acordats i amb un seguiment. Especialment és preocupant la situació de la pobresa infantil, amb índexs de l’ordre del 30% en situació d’estar quasi per sota de llindar de la pobresa, sabent que aquesta situació pot generar cicatrius molt greus per les trajectòries vitals. En un sentit semblant la feminització de la pobresa és altre de les constants a tenir present, especialment en el col·lectiu de dones grans i soles, i de mares de famílies mono marentals.

Les situacions de cobriment de necessitats bàsiques, com l’alimentació, no han patit cap reforma, més que la comentada de la targeta 0-16. Es continua treballant amb les parròquies, que gestionen els recursos dels bancs d’aliments i amb els menjadors socials. Utilitzar aquests recursos significa una mancança en l’empoderament de les persones i la seva la dignitat.

El servei d’atenció assistencial a la gent gran dependent ha prioritzat durant aquest últim mandat la quantitat del servei, cosa que ha comportat que les famílies, malgrat rebre un número d’hores d’atenció domiciliària alt, a vegades improductives, hagin de suportar una suma substancial de canvis en la prestació d’aquest servei, comportant un disgust dels assistits i de les famílies amb el servei.

Cal doncs, una reorientació de les polítiques vinculades als serveis socials, garantint una xarxa de seguretat, treballant especialment en un projecte de renda garantida per a tota la ciutat, i  que alhora empoderi les persones que es troben necessitades d’ajuts.

La trajectòria de la ciutat de Barcelona en la lluita per la defensa de la igualtat és llarga. Pel que fa als drets de les dones, aquest combat no només no s’ha guanyat, si no que queda molt camí per recórrer. Factors com els greus efectes sobre la igualtat d’oportunitats generats per la crisi econòmica, la descapitalització d’alguns programes municipals (d’una banda durant el govern de CiU a Barcelona i també en alguns casos amb govern de Barcelona en Comú) i la manca de diàleg real en reptes tan importants per la ciutat com la tolerància zero contra l’explotació sexual, ens recorden que la igualtat de gènere ha de continuar sent una prioritat.

El crit d’exigència d’una igualtat real i efectiva entre homes i dones és la reclamació democràtica més important dels darrers anys, de la que participen milions de dones (i homes) des de la convicció (que és la que fermament les i els socialistes defensem) que no hi ha transformació social  de progrés sense els valors de la llibertat i la igualtat que comporta el feminisme. El feminisme és l’autèntica revolució social actual. Només cal recordar les grans mobilitzacions del Tren de la Igualtat (contra la reforma de la llei de l’avortament) i la vaga feminista del 8 de març del 2018, per saber que no estem davant d’uns reptes puntuals, si no de la necessitat d’un canvi social real.

Finalment, cal destacar que Barcelona ha estat des de 2004, amb un govern socialista, una ciutat pionera en l’àmbit dels usos del temps i la conciliació, creant la primera Regidoria en Usos del Temps i polítiques en aquesta temàtica, tal i com s’estava fent en altres ciutats europees. Tot i això, ara, més enllà de les polítiques que pertoquen a l’administració autonòmica i estatal, la ciutat de Barcelona, com a ciutat moderna i igualitària, ha d’intensificar les polítiques de conciliació. Cal passar de les paraules i els debats als fets, i fer una clara aposta per fer de Barcelona una ciutat conciliadora, on trobar l’equilibri entre treball i vida quotidiana sigui possible.

Volem una Barcelona igualitària. Volem una Barcelona feminista. Perquè sabem que des de la ciutat es pot fer molt, que la ciutat és una veritable força transformadora.

Es pot afirmar que Barcelona és una de les ciutats que es consideren més obertes pel col·lectiu LGTBI+. Va ser la primera ciutat de tot l’estat espanyol que va fer la primera marxa del Dia de l’Orgull LGTBI+, i ha sigut una ciutat referent a l’hora d’acollir aquesta diversitat.

No obstant, hem de fer front encara a molts reptes, com tenir espais segurs per a la gent gran LGTBI+; acabar i combatre el bullying LGTBIfòbic, que tant mal fa a les persones joves; acabar amb la discriminació cap al col·lectiu trans* que fa que no tinguin garantits els seus drets més bàsics com una feina digna o un habitatge; promoure els drets LGTBI+ i la igualtat a altres indrets del món; complir amb la lluita contra el VIH i les altres ITS, així com reduir l’estigma i la discriminació que hi ha cap a les persones seropositives, i també donar visibilitat a tota la diversitat que hi ha dins del col·lectiu LGTBI+ (dones, nova ciutadania, gent gran, dependents…) i fer-ho palès a tots els racons de la nostra ciutat, i no només a una zona en concret.

La Convenció Internacional dels Drets de les Persones amb Discapacitat adoptada per Nacions Unides, l’any 2006, ha comportat una evolució en la concepció de totes les qüestions que afecten a la discapacitat, i ens obliga a incorporar un canvi d’actitud per aconseguir el reconeixement que totes les persones amb discapacitat són iguals en drets a la resta de la ciutadania.

Segons les dades que l’Ajuntament de Barcelona té publicades i que són de l’any 2016, a Barcelona hi viuen 132.133 persones amb discapacitat i, d’aquestes, un 53’9€ són dones i un 46’1% són homes. Estadístiques del 2016, que han anat augmentat, i que ens parlen de la importància d’aquest sector de la població en el pes de la ciutat.

Barcelona ha de tornar a posar al centre de les seves polítiques l’aposta com a ciutat inclusiva. Hem estat, durant els governs socialistes, una ciutat capdavantera en aquest àmbit i ara, després de la paralització de les polítiques inclusives els darrers quatre anys de govern conservador, pensàvem que l’entrada al govern d’un moviment d’esquerres tornaria a donar aquest impuls. Però la realitat ha sigut una altra molt diferent. Barcelona necessita tornar-se a posar al capdavant  amb accions concretes i propostes, no només amb jornades i processos participatius que el consistori després no acompanya amb fets ni accions concretes.

Ens fixem com a objectiu estratègic ser líders en les polítiques adreçades a les persones amb discapacitat. Per això és fonamental sensibilitzar i difondre les recomanacions de la Convenció Internacional dels Drets de les Persones amb Discapacitat de l’ONU (2006), com a primer pas per avançar cap a una “nova cultura de les capacitats “.

El prestigi internacional assolit des dels jocs olímpics del 92, tot i que la tradició en l’organització d’esdeveniments era ja abans prolífica i exitosa, i la gestió del llegat han fet perdurar el trinomi Barcelona-Esport-Desenvolupament fins al dia d’avui.

La xarxa d’equipaments pensada en un primer moment, els programes a l’escola i les campanyes de promoció esportiva sectorialitzada i territorialitzada han anat creixent fins a dia d’avui quan, de nou, es va marcar coincidint amb la nostra entrada al Govern,  una nova fita històrica en l’esforç pressupostari i organitzatiu.

No obstant, el vell objectiu republicà de “l’esport com a dret de la ciutadania” continua, per desgràcia, esdevenint el gran objectiu perquè en tot aquest temps no s’ha assolit amb plenitud. És per aquest motiu, i per tal de posar en valor l’esport, que destaquem 6 eixos d’actuació que val abordar des de la gestió de la política esportiva:

  • La promoció esportiva.
  • La cohesió i la inclusió social.
  • Salut i esport.
  • La xarxa d’equipaments esportius.
  • El desenvolupament econòmic de l’esport.
  • La projecció de l’esport de Barcelona al món.

El mandat actual s’ha vist emmarcat en la reactivació econòmica de la ciutat, que Colau no ha sabut aprofitar per desenvolupar actuacions transformadores de l’espai públic. Són quasi innumerables les iniciatives que s’han promès i no s’han fet per manca d’ambició com a ciutat. Els exemples són diversos, ja siguin grans actuacions urbanístiques que es troben pendents des del darrer mandat socialista (Marina del Prat Vermell o Sagrera, per exemple); la unió dels dos extrems dels tramvies per la Diagonal; el desplegament Pla de Barris i accions al Besòs; la manca de polítiques de centralitat a barris; l’experiència no reeixida de super-illes, etc.

A més, queden molts temes pendents com la normativa urbanística que regula el turisme ja que  ha estat objecte de controvèrsia i ha fet que la ciutat desaprofités el potencial de les zones perifèriques. Un altre aspecte pendent és l’escassa o tímida exigència de temes pendents amb la Generalitat com el desplegament d’infraestructures de metro que són cabdals per a la mobilitat a la ciutat, o un major control sobre les infraestructures que afecten a la ciutat.

A tot això podríem sumar diversos temes no abordats, com la congestió de l’espai públic, la contaminació derivada de la mobilitat, la regulació més efectiva de la mobilitat individual, els problemes de transport derivats de la nova implantació de la xarxa ortogonal, o les normatives d’ús de l’espai públic. I el mateix es podria dir de l’escassa protecció del paisatge i del patrimoni de la ciutat, l’increment d’espais verds i la poca o quasi nul·la atenció als barris de muntanya.

Davant aquesta situació de paràlisi de la ciutat, durant el proper mandat  farem un urbanisme encarat a la consecució d’objectius: més cohesió social, més habitatge per a la ciutat, més qualitat vida, enfocament amb mirada de gènere i priorització d’inversions en mobilitat que impliquin una reforma urbana. Volem que Barcelona sigui una ciutat més amable, amb un espai públic per conviure, amb un paisatge que generi identitat

El barri ha representat i representa per als i les socialistes una unitat bàsica d’impuls de polítiques de proximitat, cohesió i convivència. Des de l’alcalde Serra, passant per Maragall, Clos i Hereu, són nombroses les actuacions realitzades per tal de dotar als barris d’infraestructura física i social, però també de rellevància política.

Els governs socialistes van liderar el procés de descentralització amb els districtes. Així mateix, van impulsar el projecte “La Barcelona dels Barris, nou impuls per una ciutat més pròxima”, el qual va servir per tal de reconèixer les delimitacions i denominacions dels barris de la ciutat i disposar d’una eina de proximitat i planificació per tal de contribuir a l’aprofundiment democràtic i a una major i millor participació. Aquest procés de descentralització va comptar també amb una important inversió en equipaments, per tal d’assolir uns estàndards elevats pel que fa a la presència d’equipaments de proximitat al territori.

Durant els darrers anys, en canvi, la dimensió de barri s’ha vist menystinguda pels governs Trias i Colau. Patim d’una pèrdua de qualitat de vida a nombrosos barris de la ciutat tal i com es pot veure, per exemple, als barris de Ciutat Vella. La intensificació de problemàtiques derivades del fet que Barcelona sigui una ciutat global, no ha anat acompanyada d’una priorització de les inversions i de l’impuls de dinàmiques comunitàries als barris.

Davant d’aquesta situació resulta cabdal prioritzar la realització de projectes de transformació urbana amb lògica de barris, la millora i ampliació dels equipaments territorials, i la consolidació de polítiques que afavoreixin la convivència i la qualitat a l’espai públic dels nostres barris.

En definitiva, l’Ajuntament ha de recuperar i posar al centre de l’agenda de prioritats municipals l’impuls de polítiques de regeneració interior dels barris per tal de crear noves centralitats urbanes i acabar d’implementar el projecte de barris iniciat pels governs socialistes, dotant-los de la rellevància que es mereixen a la vida política municipal.

Parlem de propostes? Fes click aquí  i imaginem junts quina Barcelona volem!