Fa 10 anys un govern socialista va tirar endavant la Llei de la memòria històrica, un text legal que va permetre, i encara permet, honorar els represaliats, recordar els qui van combatre el franquisme i minvar l’exaltació de la dictadura. Des d’aleshores l’Ajuntament de Barcelona, independent de qui l’hagi governat –PSC, CiU i BeC–, ha dut a terme nombroses iniciatives al respecte. De no existir aquella legislació, se n’haguessin fet moltes menys.
A Barcelona hi ha moltes experiències a recordar. Som la ciutat on es configuraren unes rellevants experiències cooperativistes com Teixidors a Mà a Gràcia, La Fraternitat a la Barceloneta, L’Artesana del Poble Nou, o La Lleialtat de Sants.
Som també la ciutat que va tenir un magnífic associacionisme veïnal que va lluitar, malgrat el franquisme, per uns barris millors; un important moviment obrer que va defensar, tot i la repressió, els llocs de treball i la seva qualitat; i una ciutadania que va mantenir, sota la dictadura, la llengua i la cultura del país.
També hem estat escenari de la terrible petja del terrorisme: la matança d’Hipercor, que es va endur vint-i-un conciutadans nostres; l’assassinat d’Ernest Lluch, que ens va llevar un estimat company; l’atemptat contra Juan Miguel Gervilla, un guàrdia urbà exemplar; i un trist i llarg etcètera.
Som la ciutat de Pi i Margall, de Maria Aurèlia Capmany, del Noi del Sucre, de Montserrat Caballé, de Gato Pérez, de Marta Mata, de Josep Tarradellas, de Rosa Sensat, d’Ocaña, de Mercè Sala.
Nombrosos espais ens recorden el nostre passat, un pretèrit que no hem d’oblidar, malgrat estigui lligat a fets negatius: la Model, el Camp de la Bota, el Fossar de la Pedrera, les bateries antiaèries del Turó de la Rovira al Carmel, el refugi de la plaça del Diamant, el Somorrostro.
Hem crescut a base d’onades migratòries, que han aportat més essència a la ciutat. Hem vist passar les Brigades Internacionals, que van lluitar colze amb colze amb l’exèrcit lleial pels valors republicans. Hem estat capdavanters en organitzar manifestacions per la pau i contra la violència.
El govern d’Ada Colau ha fet una lectura esbiaixada de la memòria històrica. S’ha apropiat del batallador moviment veïnal sorgit sota el franquisme i ha volgut monopolitzar les lluites sindicals que es van esdevenir sota la dictadura, oblidant que tant en un cas com en l’altre hi estaven implicats centenars de socialistes i comunistes.
Ha ignorat la Transició, fins i tot l’ha menyspreat, tot i ser una etapa on els progressistes vam assolir grans fites com la restauració de la Generalitat, el retorn del president Tarradellas, la legalització de les organitzacions obreres i la recuperació de les llibertats civils.
A més, ha fet costat d’una manera acrítica al moviment independentista i al procés en llocs com el Born.
Per això haurem de fer de Barcelona, atès el crispat moment polític que vivim, la ciutat del diàleg, de l’entesa, de la reconciliació i del perdó.