BANDERA 4 BARCELONA CAPITAL CULTURAL I FEDERAL

Barcelona ha d’esdevenir co-capital espanyola i una de les capitals europees i mundials de la cultura. Barcelona compta amb equipaments culturals de primer nivell, però sovint queda fora dels principals circuits culturals d’àmbit europeu (exposicions, estrenes teatrals, operístiques). Farem una aposta decidida per inscriure la ciutat en el circuit europeu de la cultura, aportant les produccions fetes a Barcelona i hostatjant les produccions de primer nivell internacional.

A més, farem una aposta important per crear públic, és a dir per incentivar l’educació cultural i la vivència de la cultura des de les escoles fins a les llars d’avis. Volem una ciutadania interessada per la cultura en totes les seves manifestacions.

PRIORITATS

Crear mòduls d’experiència i cursos de pràctica cultural per provar la música (el cant i els instruments), l’expressió plàstica a través de la pintura, l’escultura, l’expressió corporal, la dansa i el teatre. Per a tots i totes.

Reivindicarem la posició preeminent de Barcelona com a co-capital d’Espanya, amb tot el que comporta d’inversions en tots els camps (infraestructures, seus d’organismes, taxes) i potenciarem una major presència i capacitat decisòria de l’ajuntament i l’Àrea Metropolitana en la gestió de les infraestructures metropolitanes de tren, port, aeroport.

I no podem deixar passar l’oportunitat de tornar a ser avantguarda i exercir un lideratge en un model d’una ciutat amb una gestió altament eficaç, innovadora, participativa, compromesa amb els reptes del mil·lenni i cercadora d’un major benestar a partir d’uns serveis públics de qualitat.

Per assolir aquests objectius ens proposem tirar endavant 4 prioritats:

Avui, la política cultural de Barcelona, amb totes les seves virtuts està sotmesa a múltiples amenaces que poden provocar una disminució del paper que les polítiques culturals poden tenir en els nous escenaris així com d’un afebliment dels processos que donen lloc a una major cohesió social, equitat en l’accés als serveis i igualtat d’oportunitats.

Els reptes no són menors, i van des de l’impacte creixent d’un mercat cultural global que estandaritza la producció i genera pautes de consum unidireccionals, fins una creixent precarietat dels creadors que en bona part ve determinada pels desequilibris existents entre una oferta molt diversificada i poc valorada  i una demanda molt estandarditzada.

En una perspectiva complementària, l’increment de les burocràcies administratives i els marcs normatius qüestionen el fet singular de la cultura, dificultant la seva expansió, especialment per un excessiu pes de l’Administració com a productor directe d’esdeveniments, factor que  limita la responsabilitat social i empresarial.

A tot això cal sumar-li una greu crisi de visibilitat dels nous creadors, sovint limitats per la manca d’oportunitats en uns escenaris bàsicament públics excessivament condicionats per l’obtenció de resultats a curt termini i una distància que augmenta progressivament entre els espais on es defineixen els elements artístics i culturals que influiran en els propers anys, be sigui a nivell conceptual o estètic, i els entorns propers al territori.

És per això que la política cultural de Barcelona haurà d’afrontar en el futur immediat objectius estructurals, més enllà dels que corresponguin a la mirada concreta  i al relat conceptual de qui li toqui dirigir-la.

En l’etapa de participació del PSC en el Govern Municipal  (juny 2016-octubre 2017) vàrem endegar un conjunt de programes en matèria cultural que posaven èmfasi en molt dels aspectes assenyalats. Varen ser presentats públicament al Mercat de les Flors (octubre 2016) i es varen editar en un document sota el títol de TRENCANT ELS MURS. Bona part de les propostes anunciades s’han endegat i no poques formen part de l’actual projecte cultural de la ciutat.

Durant les dècades passades Barcelona es va guanyar un lloc al món i l’activitat que es duia a terme a la ciutat es considerava puntera i avantguardista i es manifestava a través de diferents vessants: l’expressió cultural i artística, l’activitat empresarial i innovadora, la pràctica esportiva, el desenvolupament urbanístic, etc.

En els últims anys aquesta capacitat de comptar amb una posició d’avantguarda i lideratge en el context de les ciutat del món ha minvat significativament. Barcelona continua sent una ciutat dinàmica però aquest dinamisme beu del passat, no pas de projectes presents i de futur

Tot això és conseqüència d’una evident manca de model de ciutat. Tenim una ciutat turística sense model turístic. Tenim tot un elenc d’eines i recursos a projectar però ens trobem amb una administració pública local incapaç de fer-los servir per tal de projectar una imatge exterior consistent, moderna i efectiva i d’impulsar nous projectes de ciutat.

Com a conseqüència de la pèrdua de capacitat d’influència internacional, Barcelona ha anat perdent poc a poc el paper de lideratge entre les grans ciutats europees que fa anys va tenir. Un dolorós exemple que il·lustra aquesta circumstància va ser la pèrdua de la possibilitat d’albergar a la ciutat l’Agencia Europea de Medicaments (EMA). Probablement va ser una constatació d’una realitat que des de feia temps s’estava revelant i és que quan una ciutat com la nostra perd pistonada, d’altres prenen la davantera. En aquesta situació amb tota seguretat ha exercit un paper molt negatiu la sensació que s’ha pogut transmetre de que a Barcelona s’estava més pendent de mirar cap a l’interior i a qüestions identitàries i no pas cap a l’exterior.

Així mateix, la reputació als diferents organismes als quals Barcelona pren part com gran ciutat (CGLU, IeMED, Eurocities, etc.) ha estat eminentment personalista i alimentada amb missatges buits, sense reforçar el posicionament de la ciutat.

En aquests últims anys, des de Barcelona s’han llançat missatges molt contundents a favor de la solidaritat i d’acollir a les persones que fugen de la guerra. Però, aquests missatges s’han quedat molt sovint en discursos sense desenvolupar mesures per dur-los a terme. Particularment pel que fa a solidaritat i cooperació, s’ha complert el compromís d’aportació del 0’7 % del pressupost a polítiques en aquest àmbit. Però, no s’ha fet partícip a la ciutadania d’aquestes polítiques.

Finalment, continuem patint greus problemes mediambientals que van en consonància amb una manca d’ambició per posicionar Barcelona com una ciutat sostenible de referència i que faci bandera de la lluita contra el canvi climàtic més enllà dels discursos i proclames buides.

Les ciutats estan vivint un transformació de profund calat. Els canvis socials, l’augment de les desigualtats, l’impacte de la globalització, els reptes de la sostenibilitat, la crisi de la democràcia i l’avenç dels populismes posen en qüestió els models de governança i el paper dels actors, ja siguin els representants polítics o el rol i responsabilitat de la ciutadania en la construcció de la governança de la ciutat.

Els i les socialistes de Barcelona creiem que cal una nova aproximació de l’acció municipal però cal trobar un espai efectiu de complicitat amb els ciutadans i ciutadanes.

Entre el desgovern de la Generalitat, sotmès un procés de contradicció amb l’estat i de divisió de la pròpia societat catalana i la política del govern Colau, inoperant, no efectiu, solament regit pels principis d’una capitalització mediàtica, que no ha aconseguit ni avançar en temes d’habitatge, ni en temes de participació, ni de seguretat i pacificació de l’espai públic, cal una nova estratègia, propera, participativa, transparent, basada en un lideratge proactiu i innovador, amb autoritat, legitimitat i rigorós.

En aquest context cal que incorporem activament a la ciutadania, des d’una participació basada en el compromís de les persones a intervenir en els afers municipals i en el paper del teixit social com a agent que permet la construcció de discursos i actuacions, la sensibilització, la deliberació i la interlocució amb les institucions.

És imprescindible actuar des de la transparència com un principi articulador de tot el teixit institucional. La transparència permet que la ciutadania accedeixi a informació sobre el funcionament, activitat i retiment de comptes del sector públic però, alhora, suposa també que la pròpia organització es fa conscient de la seva dimensió i actuacions.

Un altre factor clau serà la coproducció i col·laboració en la creació i gestió de polítiques públiques que ja havia estat present en el funcionament dels serveis públics des dels seus inicis amb una acció pedagògica de coresponsabilitat, i amb models de gestions públic-privades quan impliquen entitats del tercer sector o iniciatives ciutadanes.

Els i les socialistes de Barcelona volem reprendre aquell impuls i promoure dins de la institució les actuacions necessàries per tal de garantir que l’Ajuntament de Barcelona torni a ser capdavanter i en aquest sentit cal garantir que aquestes entitats i el seu personal actua també amb professionalitat i crear els mecanismes per tal que aquestes articulacions no impliquin una pèrdua de motivació pels treballadors ni de capacitat o iniciativa per a fer aportacions per a la millora del sector públic.

Finalment el combat a la corrupció, a tots els nivells, és una fita cabdal per tal de recuperar  la confiança institucional. És imprescindible que la ciutadania percebi el funcionament municipal com un comportament ètic i íntegre i que ho pugui comprovar.

Fa 10 anys un govern socialista va tirar endavant la Llei de la memòria històrica, un text legal que va permetre, i encara permet, honorar els represaliats, recordar els qui van combatre el franquisme i minvar l’exaltació de la dictadura. Des d’aleshores l’Ajuntament de Barcelona, independent de qui l’hagi governat –PSC, CiU i BeC–,  ha dut a terme nombroses iniciatives al respecte. De no existir aquella legislació, se n’haguessin fet moltes menys.

A Barcelona hi ha moltes experiències a recordar. Som la ciutat on es configuraren unes rellevants experiències cooperativistes com Teixidors a Mà a Gràcia, La Fraternitat a la Barceloneta, L’Artesana del Poble Nou, o La Lleialtat de Sants.

Som també la ciutat que va tenir un magnífic associacionisme veïnal que va lluitar, malgrat el franquisme, per uns barris millors; un important moviment obrer que va defensar, tot i la repressió, els llocs de treball i la seva qualitat; i una ciutadania que va mantenir, sota la dictadura, la llengua i la cultura del país.

També hem estat escenari de la terrible petja del terrorisme: la matança d’Hipercor, que es va endur vint-i-un conciutadans nostres; l’assassinat d’Ernest Lluch, que ens va llevar un estimat company; l’atemptat contra Juan Miguel Gervilla, un guàrdia urbà exemplar; i un trist i llarg etcètera.

Som la ciutat de Pi i Margall, de Maria Aurèlia Capmany, del Noi del Sucre, de Montserrat Caballé, de Gato Pérez, de Marta Mata, de Josep Tarradellas, de Rosa Sensat, d’Ocaña, de Mercè Sala.

Nombrosos espais ens recorden el nostre passat, un pretèrit que no hem d’oblidar, malgrat estigui lligat a fets negatius: la Model, el Camp de la Bota, el Fossar de la Pedrera, les bateries antiaèries del Turó de la Rovira al Carmel, el refugi de la plaça del Diamant, el Somorrostro.

Hem crescut a base d’onades migratòries, que han aportat més essència a la ciutat. Hem vist passar les Brigades Internacionals, que van lluitar colze amb colze amb l’exèrcit lleial pels valors republicans. Hem estat capdavanters en organitzar manifestacions per la pau i contra la violència.

El govern d’Ada Colau ha fet una lectura esbiaixada de la memòria històrica. S’ha apropiat del batallador moviment veïnal sorgit sota el franquisme i ha volgut monopolitzar les lluites sindicals que es van esdevenir sota la dictadura, oblidant que tant en un cas com en l’altre hi estaven implicats centenars de socialistes i comunistes.

Ha ignorat la Transició, fins i tot l’ha menyspreat, tot i ser una etapa on els progressistes vam assolir grans fites com la restauració de la Generalitat, el retorn del president Tarradellas, la legalització de les organitzacions obreres i la recuperació de les llibertats civils.

A més, ha fet costat d’una manera acrítica al moviment independentista i al procés en llocs com el Born.

Per això haurem de fer de Barcelona, atès el crispat moment polític que vivim, la ciutat del diàleg, de l’entesa, de la reconciliació i del perdó.

Parlem de propostes? Fes click aquí  i imaginem junts quina Barcelona volem!